1/7/12

LA LLEGENDA DE L'HOME PEIX DE LIERGANES













En un lloc de Lierganes, a la vora de la vila de Santander, vivia a mitjans  del segle XVII EL matrimoni format per Francesc de la Vega i Maria de Casar, que tenien quatre fills. La dona, al quedar-se vídua,  va enviar al segon dels seus fills Francesc , a Bilbao, per que aprengués  l’ofici de fuster. Allà vivia el jove Francesc quan el dia abans de Sant Joan del any 1674 se’n va anar amb uns amics  a nadar al riu. El jove és va despullar, va entrar a l’aigua i se’n va anar nadant riu avall, fins que el van perdre de vista. Segons sembla, el noi era un bon nadador i els seu companys no patien per ell fins passades unes quantes hores. LLavors al veure que no tornava, el van donar per ofegat. Cinc anys més tard el 1679 mentre uns pescadors feinejaven per la baia de Cadiz se’ls va apareix a un ser aquàtic estrany amb aparença humana. Quan és van acostar a ell per veure de que és tractava va desapareixa. La insòlita aparició és va repetir durant varis dies fins que finalment van poder agafar-lo, donant-li trossos de pa i cercant-lo  amb las reds . Quan al van pujar a coberta van comprovar amb estranyesa que era un jove, corpulent, de cara pàl·lida i cabell vermell; les úniques particularitats era una cinta de escames que li penjaven del coll fins l’estómac, i un altra que li tapava tota l’esquena i unes ungles gastades com corroïdes per el salitre. Els pescadors van portar el estrany personatge al convent de Sant Francesc a on després  de conjurar a els esperits malignes que pogués tenir, el van interrogar em varis idiomes sense obtenir de ell cap resposta. Al cap de uns dies, els esforços dels capellans em fer-lo parlar van ser recompensats amb una paraula “ Liérganes”. El cas va corre de boca amb boca, i ningú trobava explicació alguna de la paraula fins que un jove muntanyes, que treballava a Cadiz, que per les seves terres i havia un lloc que és deia aixi.Don Domingo de la Cantolla secretari del Sant Ofici de la Inquisició va confirma la existència de Lierganes com un lloc a al vora de Santander, pertanyent al arzobisbat de Burgos, i del qual ell era oriünd. De seguida va enviar la noticia de la troballa efectuada a Càdiz els seus parents, sol·licitant que informessin  de si allà havia ocorregut algun succés que pogués tenir connexió amb l’estrany subjecte que tenien el convent. De Lierganes van respondre que allà no havia ocorregut res extraordinari fora de la desaparició de Francesc de la Vega, fill de la vídua Maria de Casar, mentre nedava  en el riu de Bilbao; però que això havia ocorregut cinc anys enrere.  Aquesta resposta li va crida la curiositat de Juan Rosendo,que desitjós de comprovar  si el jove tret del mar i Francesc de la Vega eren la mateixa persona, és va encaminar amb ell fins a Lierganes. Quan van arribar a la muntanya que li diuen La Dehesa, a un quart de llegua del poble , el religiós va manar al jove que s’avancés fins allà. Així ho va fer el seu silenciós acompanyant que és va dirigir directament cap a Lierganes, sense errar ni una sola vegada al camí, ja en el caseriu, és va encaminar sense dubta cap a la casa de Maria de Casar. Aquesta quan el va veure el va reconèixer com el seu fill Francesc, igual com els seus germans que estaven a casa. El jove Francesc és va quedar a casa de la seva mare, on vivia tranquil, sense mostrar interès per res ni per ningú. Sempre  anava  descalç, i si no li donaven roba no és vestia i caminava despullat com si res, no parlava, només de tant en tant pronunciava les paraules “tabac” “ pa” i “vi” però sense relació directa amb el desig de fumar o menjar. Si se li preguntava  si ho volia, no contestava. No demanava el menjar però si se li posava a davant o si veia menjar i si l’hi permetien menjava i bevia molt de una vegada, i després no ho tornava a  fer en tres o quatre dies. Si li manaven portar algun paper de un poble a altre dels que coneixia abans d’anar-se, o feia amb gran puntualitat i sempre silenciosament. En una ocasió el van enviar a Santander amb un paper per un senyor del poble, i com no va trobar el vaixell de Pedreña és va tirar el mar i va passar nadant una llegua que hi ha de travessia des de aquest embarcader a Santander. Mullat com va sortir va entregar el paper. El home a qui anava dirigit li va fer secà per poder-lo llegir, i encara que li va preguntar com estava, no va respondre res. Per el mateix lloc va tornar puntualment la contestació. Anava a l’església si veia anar els altres, o si li manaven, però en el temple de res feia cas, si se li notava atenció a alguna missa i altres funcions eclesiàstiques. Per tot això creien que estava boig fins que un bon dia, al cap de nou anys va desapareixa de nou al mar sense que se sàpigues mai més d’ell.